Etiquetas

jueves, 11 de mayo de 2017

Boshi

I te’n vas anar donant-me una lliçó de per vida.
Vas arribar de casualitat. El dia abans deia d’adoptar un gat, i l’endemà, apareixeu 4 cadellets al jardí. A dos els va recollir la mare. Un va morir. Vas quedar tu, només tu. En aquell moment vaig pensar fins i tot en senyals. Ràpid i corrent vam informar-nos i vam començar operació salvar-te. Eres tan petitó... uns 10 dies va dir la veterinària. No volies menjar, ni amb biberó, ni amb xeringa, ni amb el Kitten easy feeder. Només volies escalfor, la meva en concret. Vam estar 5 dies junts, a tothora. Dins el teu gorret de llana. Cridaves i ronronejaves amb força, malgrat tot. M’esperançaves veient-te lluitar malgrat neulir-te. 5 dies exclusivament per a tu, calculant el temps a mil·lilitres de llet, curant ullets i estimulant-te, emulant-te una mare. No tenies nom, em feia por posar-te’n. Però finalment ho vaig entendre. Tu no havies de morir sol, de fred, esperant la teva mare que no tornava. Volies morir sent algú, sent estimat. I ho vas ser Boshi. Vam posar-te aquest nom, que vol dir gorret de llana, el teu cau, al meu pit. Vas cridar-me, no et valien botelles d’aigua calenta, tu només volies estar amb mi, escoltant el meu cor, preocupat per tu, perquè portava tot el dia sabent el final. I així va ser, vas acurrucar-te i te’n vas anar, així, sense fer soroll, descobrint-me de nou les fiblades de dolor intens, les llàgrimes més viscerals, la decadència de l’esforç. Ja no t'imaginaria més enfilant-te per cortines, ni pensaria en com ho faríem amb la terrassa. No es tractava d’un futur, es tractava del present. El poc present que vas tenir, vas ser molt estimat, petitó. Gràcies per creuar-te al meu camí.



martes, 26 de julio de 2016

T'Estimo, Always

Sé qui ets, i no m'importa res més. Ets la cosa més bonica i dolça del món sencer, no t’importi si et miren o etiqueten, t’ensenyaré a no jutjar a qui ens jutgi. T’acompanyaré en el teu camí que també és el nostre, junts, com tu dius, “nosaltres”, perquè tu ets jo, i així d’intensament ho visc per recórrer junts aquesta costa, per gaudir plegats de les vistes que de ben segur ens sorprendran. Com ocells que volen, aquestes ales que ens hem descobert; aquesta vida en doina que albirem darrerament. Ben amunt, volar ben alt, distància prudencial de tot l’ordinari. Seré sempre a propet per establir les tan necessàries rutines, vigilant que no sobrepassin el límit i esdevinguin rigideses. Emmotllaré les vivències per a que et resultin fàcils i entenedores, buscaré paraules, imatges, sons, cançons que ens serveixin i ens ancorin. Perquè un clotet del teu somriure justifica tota batalla. Perquè un t’estimo teu és el més pur i sincer sentiment capaç d’eriçar-me cada centímetre de la meva pell i atravessar-me l’ànima. Perquè t’estimo, always.


viernes, 7 de agosto de 2015

Lactància materna, un regal per tota la vida, sí, la de la mare.

No deixa de ser irònic que aquesta setmana t'estiguis deslletant. Irònic perquè és la Setmana Mundial de la Lactància Materna, i tu, m'estàs dient que aviat ja no en voldràs més. Fa dies que ho noto però una part de mi es resisteix a acceptar-ho i t'ofereix cada dia aquestes dues fonts de vida que t'han alimentat tant temps. Fa dies que només fas tastets, cada cop més petits, "xupitos" que en dic jo. I ara ja són xupitos dia sí dia no. Em mires, somrius, em toques, però no fas intenció d'obrir la boca. No sé si és per aquesta dent que et fa la punyeta, o per la calor, o perquè t'interessa més el que menja el teu germà, o perquè és llei de vida. Però jo visc un dol, malgrat estar molt orgullosa d'on hem arribat, havent superat problemes i tirat endavant. Orgullosa perquè respecto el teu temps i la teva voluntat, però trista perquè visc aquesta mena de separació energètica que tant ens unia. Vaig sentir el mateix amb el deslletament del teu germà, també als 13 mesos (casualitat?) però aleshores ja et tenia a tu al meu ventre i vaig atribuir-ho a l'embaràs. Aquest cop m'imaginava anys i anys, d'aquestes mares que no s'estan de mostrar l'amor i, perquè no dir-ho, la teta al món. Però són gairebé 13 mesos i ja quasi no en vols. Cada cop que ho fas, faig una foto. "Serà la darrera vegada?" penso a cada click... No ho sé, aquest misteri et pertany a tu i només a tu. Només sé que cada "xupito" que prens, el regal, vida meva, me'l fas tu a mi. En breu començo el curs per ser assessora de lactància materna. Entre tu i el teu germà m'heu descobert un món i unes persones meravelloses que ajuden a mares amb problemes. Espero poder ajudar-ne a moltes jo també, que acabin gaudint de la lactància tant com me n'heu fet gaudir a mi.

Gràcies perl regal d'ahir, Martí:



lunes, 30 de marzo de 2015

La nova dimensió de la solitud

miércoles, 18 de marzo de 2015

miércoles, 4 de marzo de 2015

Temps

Temps per ordenar els pensaments; no haver d'aparcar-los per un després. Buscar forats al dia pels somriures; escletxes per recordar qui sóc, com sóc. Recordar el camí recorregut i la feina feta. Parar-me, girar-me i mirar. Posar-ho en pràctica. Poder deixar la ment en blanc. Meditar com abans. Temps. Per mirar el cel, els núvols fer-se, córrer el cel i desfer-se. Retrobar la pau, uns minuts simplement. Descansar. Temps. Deixar passar les imatges, les paraules, les emocions, observar-les des de fora meu, amb distància. No quedar-me-les. No retenir-les. No negar-les. Com en un viatge en tren, ulls a les finestres resseguint el món moure's. Parar. Temps per parar. No fer res. Ho necessito més que l'aire que respiro. Respirar, amb la consciència d'estar fent-ho. Deixar per uns instants la transcendència que ha adoptat tot el meu món. La nova vida. Retrobar-me, saber que queda aquella jo en algun raconet d'aquest cos, saber que un dia o altre tornarà. Tornaré. Només una mica de temps.

miércoles, 24 de septiembre de 2014

#slowlife 2mesos


Com aquell qui no vol la cosa, ja han passat dos mesos. Suficient temps per confirmar que estic enamoradíssima de tu, Martí. Passa volant el temps; inclús les nits que solen ser llargues, quan et miro relaxat, s'escurcen per moments al ritme de la teva respiració suau. T'oloro. Com una lleona salvatge al seu cadell. La teva olor càlida, de bebè, de vida, d'amor em transporta on no seràs capaç d'imaginar fins que no oloris als teus fills, si és que decideixes tenir-ne. És una connexió impossible d'explicar. Una energia que surt de tot el teu cos i es connecta encara ara, passats dos mesos, dins del ventre. Un fil màgic invisible, una llum només tangible per tu i per mi. Una altra part del meu cor bategant en un cosset que no em pertany, però que m'és meu. No sé com ho faig, però visc en cadascun de vosaltres. Sou la meva vida. Imagino mil futurs per vosaltres, fent cada pas per la vostra felicitat. Em desfaig en les vostres mirades i rialles. Vosaltres m'inspireu a una #slowlife. Perquè gaudir-vos és un privilegi. Gràcies, petits meus, per deixar-me ser la vostra mare, no sé si bona, però la millor que puc.

jueves, 14 de agosto de 2014

LoVe

miércoles, 30 de julio de 2014

Fracàs i frustració. Punt i apart en la meva/nostra història. Els cossos es separan, ja no notaré la calidesa de la teva pell contra la meva. Els teus ulls blaus mirant-me, buscant-me. No hi seré, per molt que ho hagi intentat. No és culpa teva, són les meves poques forces i poques ganes de lluitar aquest cop. És tant dolor... L'esgotament d'avui.  31 de juliol, la decisió final. Trobaré tant a faltar el teu alè innocent, el cosset amarat. Però la sensació de fracàs em supera. Només puc demanar-te mil perdons. Et fallaré. Demà et fallaré.

miércoles, 16 de julio de 2014

Impaciència per veure't ja...

jueves, 22 de mayo de 2014

De coixí el batec del teu cor...
Una espurna ballant al tum-tum de la vida...
Els detalls els va anar perdent pel camí... Potser les pedres i pendents no eren el problema. El problema eren els peus que caminaven el camí. No tenia ganes d'analitzar-ho massa, que diguem... Anar fent... Només li venia a ment les arracades que mai li va regalar perquè sabia que no li agradaven les joies.

...iCe...

Aquesta gota de gel que no marxa, ubicada al bell mig del cor, fent-lo bategar feixuc. La respiració es torna lenta, superficial, costosa. Laberint tortuós que resseca tota intuïció de llum al seu pas. Espurnes de falsa esperança per aixecar el cap. Ulls mig clucs, peus que caminen arrossegant-se, sense força. Rialles esgotades. Felicitat caducada. Giro la mirada enrere per intentar agafar impuls. Res. Mans amigues, les teves i les seves menudes, que em rellisquen quan intento agafar-m'hi. Maleït ungüent etern... No deixa agafar-se enlloc.

martes, 18 de marzo de 2014

Feliç segon dia del pare

viernes, 28 de febrero de 2014

MARTÍ

Ja tens nom. Martí. Estem impacients per veure't, saber si t'assemblaràs al teu germà, o no. Aquest cop tot és diferent... Suposo que el Vili no ens deixa massa temps per dedicar-te unes paraules. Però això no vol dir que no et tinguem present a cada moment, estimant-te i desitjant-te. Ja fa temps que et vaig dient que t'agafis fort, que, com l'altra vegada, la mama ha de fer bondat i no moure's massa per tal de cuidar-te durant el teu procés. Doncs això, tu, coseta meva, agafa't fort que tot anirà bé. Ha d'anar bé. Aquí t'esperem, però no tinguis pressa. Tot arribarà al seu moment. Espero fer-te feliç, com al Virgili i al papa. Som tota una família. Som un equip! Ja ho veuràs, què bé ens ho passarem! El teu germà és un tremendo, un pallassete que et farà riure molt! Fins aviat amoret meu.

jueves, 16 de enero de 2014

Fins sempre, jefe!

En sabíem el final, és clar, però això no ho ha fet menys dolorós. Em consola una micona saber que has lluitat fins l'últim moment, que no et vas rendir. Gràcies a això ens vam conèixer. Inclús al teu nèt que duu el teu nom. Has marxat sabent que deixes una família més unida que mai, amb uns valors per la vida molt més forts. Te'n vas anar com voldríem molts, tranquil, dormint, rodejat de qui més t'estima. Gràcies per haver esperat que passessin les festes. Estic segura que no és casualitat... Deixes un gran buit, però també la força per tirar endavant, que com al teu estimat hort, la vida va i vé, i mentre quedi un bri d'esperança, un raig de sol, una terra ferma, un brot verd, s'ha de seguir. Les paelles ja no seràn iguals sense el teu toc ni les teves crítiques. Espero que des d'allà on sigui que hagis anat, puguis disfrutar de l'arribada del/ la petit/a que vindrà. Fins sempre, jefe!

sábado, 23 de noviembre de 2013

Jo ja ho sabia... Ara  ho sé però encara no ho diré... S'obre el cel d'una nit nítida. Puc veure-hi les estrelles... Enmig de totes, TU.

domingo, 27 de octubre de 2013

El nostre Dia D

Quan trobes LA PERSONA, no et planteges ni si fas bé o no. És que no hi ha més opció, és com una part tan natural que no cal posar-hi atenció. El desenllaç de les coses, la roda engranada correctament, funcionant pausada i tranquil·la, girant cap a una única direcció possible. Un camí sòlid, irrevocable. Així tinc l'ànima. A lloc, tranquil·la, serena, enamorada. I per què no cel·lebrar haver trobat qui et fa sentir meravellosament feliç? Doncs sí, i ens vam casar! El nostre dia D. La nostra boda, a la nostra manera. Petita, familiar, perfecta. Un resum llarg que no em puc estar de mostrar i compartir. Tot DIY. Ple de detalls molt nostres (val, i un pèl freaks jejeje), envoltats de nens i els nostres animalets. De fet, els anells ens el va portar la Numa, com no!  Un matrimoni en dues parts, dos dies molt intensos. La part "burocràtica" i la part festiva. Teníem clar què volíem i com. Així que ens vam posar mans a l'obra, amb pinzellades de l'art de http://40tagsbarcelona.blogspot.com.es , la dolçor preciosa de http://www.charlottebaker.es/ que va saber copsar amb sucre la nostra idea, i la delicadesa visual de http://www.eldiade.net/project/laia-i-virgili/ , la sorpresa de http://www.volager.com/ , el menjar i professionalitat de http://www.caserco.com, regals, aniversaris, escrits que ens van emocionar,.. també agrair a http://www.bliss-me.net/ per la seva escalfor i entusiasme (i molts més que en vau formar part, Paula, Bernardo, Anna, les "ola k ase" i sosgoldenianas varias per aguantar-me, Mari, Àngel, Adri, Santi... a tots vosaltres que ja sabeu qui sou, mil gràcies també).  Va, prou rotllo que sé que voleu xafardejar les fotos. Preparats? Cliqueu la imatge...


viernes, 11 de octubre de 2013

Avegades m'oblido que ets perfecte. Tan perfecte que em perdo en el teu món desconegut. Et sento tan a prop si estàs lluny... Tan lluny com quan jo me'n vaig en pensaments, buscant nous camins interiors per no trepitjar els passos anteriors. Passos que esborra l'escuma de les onades del meu cor. Un mar fet de tu i jo. I els castells meus de sorra, a vegades es desbasten. Allà hi ets tu, per  recuperar la seva forma i alçada. Allà hi ets tu, per reforçar la seva ànima, protegir la seva fortalesa, construir-los de nou. Construint projectes tots junts, compartint els dubtes i la vida. Vivim un per l'altre i l'altre per l'un. Tenim una vida que ens és nostra.

martes, 17 de septiembre de 2013

9 mesos dins, 9 mesos fora


En aquest precís moment que escric això, fa nou mesos, t'obries pas a la vida fora de mi. Vaig sentir el teu plor, enèrgic, anunciant al món sencer que per fi havies arribat. "Ciutadans del món, ja sóc aquí!". Nou mesos plens d'aprenentatges per part de tots. Ets el meu nuvolet, que em transportes a llocs màgics, esborres entrebancs, pintes somriures a cada passet mentre gateges menjador amunt avall, enamores a tots els braços que t'agafen, desencadenes alegria a qui et mira als ullets, encises tothom amb la simple presència. Gràcies, videta, perquè sense tu, ja no fóra jo. Feliços 9 mesos de vida!

sábado, 14 de septiembre de 2013

HappYness con Y

Porque la amistad no entiende ni de idiomas ni distancias ni de tiempo. Ni de colores ni gustos ni creencias. Ni de conocimiento del otro siquiera. La amistad es amor. Y el amor, ES. 

 Eva Calvo Cobo y Alicia Sánchez.

Aquí i ara

Doncs ara he escollit gaudir al màxim la meva família, la que tant vaig anhelar,  per la que tant vaig lluitar. Potser no sóc d'aquelles dones que trien seguir amb tot... Crec que mereixo parar i simplement disfrutar del que tinc, no perdre'm ni un minut del meu fill, ni cap somriure del meu marit, ni cap moneria de la Numa. Noto que a persones del meu voltant no els acaba d'agradar que ara dediqui el meu temps amb cos i ànima, gairebé exclusivament, a la meva petita família, i em dol. Les seves decisions són tan legítimes com les meves. I em sap greu notar minvar l'estima. Però ja fa temps vaig veure que si una amistat ha de suposar un "esforç" potser és que ha de seguir el seu camí. Jo he escollit gaudir i ser molt feliç, aquí i ara, al present. Si m'hi acompanyes, sigues benvingut/da.

martes, 3 de septiembre de 2013

lunes, 17 de junio de 2013

Mig any de vida


Mig any de vida. Teva i meva. Perquè una nova és la meva també des que tu n’ets part. Amor de la meva vida, com vivíem abans sense tu? No ho entenc, el passat queda molt enrere davant els teus llavis dibuixant somriures. Ets taaaaan nostre, tan petit i tan gran, com creixes, mare meva! Sis mesos de família caminant junts. Embarcant-nos en una nova llar, adaptant-nos al teu ritme, meravellant-nos amb el teu encant. Ets perfecte, i no em cansaré mai de dir-t’ho. T’estimo, t’estimo, t’estimo! Sis mesos de lactància materna exclusiva, tot un món per mi desconegut. A punt de tirar la tovallola moltes vegades, però mira, hem arribat fins avui! Ni les mastitis, ni clivelles, ni les teves ganes insaciables del principi, res va minvar la voluntat d’alimentar-te de mi. Naturalment. Aquest vincle que només una mare podrà entendre, aquesta pau que ens donem mútuament durant els nostres moments, aquesta satisfacció que m’omple sabent del consol que t’aporta. Una experiència preciosa... Com tu, preciositat meva. La coseta més meravellosa que ens ha passat a la vida. No deixis mai de somriure, petitó. I no tinguis mai por, sempre tindràs els nostres braços aquí, per acaronar-te, abraçar-te, ajudar-te, adormir-te.


viernes, 22 de marzo de 2013

jueves, 21 de marzo de 2013

Amalgamació

Tres mesos amb la teva respiració a la meva vorada. La teva mirada cada dia més vivaç, obrint els ulls i els braços a l'aprenentatge que tant ens fascina. Ja t'has descobert les mans, com hi jugues! T'agrada agafar-nos els dits i els llavis; no pateixis, no els perdràs. Aquestes mans i boques de petons seran sempre aquí, per a tu. Les teves pestanyetes rosses, parpellejant a tota novetat que inspecciones. Els teus peuets movent-se rítmicament quan ens veus apropar. Fent tabola amb la teva boqueta de pinyó m'expliques que ja tens ganes de comunicar-te. Els teus clotets que apareixen quan et fem carantoines. La pau que ens transmets quan et fem moixaines. Cada dia que passa ens meravelles, sentiments que només fan que amalgamar-nos més i més.


viernes, 15 de marzo de 2013

Vaivé

Tardaré temps a refer-me d'aquest maleït pensament fugisser. Un altre cop esmicola la paret, posant la part més poruga i sincera al descobert. Fragilitat arran de la superfície. Trasmuda el cos, l'ànima i la ment fins a destret. La intuició que no voldria ara mateix. Tacant de negre i grisos els meus delicats colors pastels. Shhh, silenci. Fluixet, fluixet, ben fluixet, que no em sentin. Fins que marxi aquest vaivé.

lunes, 18 de febrero de 2013

You're my person.

Avui tens dos mesos de vida, petitonet meu. 5 quilets aprenent a la velocitat de la llum, adaptant-se a això que anomenen vida. És complicat escriure com em sento. Molts cops esgotada, amb horaris desajustats, molta son, amb el teu plor al cap... Però llavors... llavors em busquen els teus ullassos i em diuen que em necessites. I em mires com si jo fos la teva raó. Doncs no sé qui necessita més a qui, no sé qui està més enamorat de qui.  M'enamora la família que som  plegats, la Numa, el papa, tu, jo... Tens molt del teu pare, i això m'encanta. I els teus somriures de bon matí... Quin millor despertador hi pot haver que una rialleta teva? Els teus clotets de l'hermosura són el meu motiu. You're my person.


lunes, 24 de septiembre de 2012

jueves, 6 de septiembre de 2012

Repòs

Tant he posat per soldar la capa que quasi m'he convertit en la meva pròpia frontera. Un mur de pell protegint la vida més enllà. On els instants no tenen continuïtat. Un moment és tan efímer com estàtic. La riquesa és de llum, la teva llum. I els meus nans volen aprendre a obrir-se per donar-te camí. Ets aquí, dins la bombolleta. Procuraré no moure ni cel ni terra per impulsar-te a un món nou. Deixar la força física per transformar-la tota, tota, en mental. Com un jedi; que aquí el protagonista ets tu. Sense rostre que pugui recordar, però sí imaginar. De mil formes, cadascuna més bella. Guardant cada moviment teu osmòticament a les parets del meu ventre. Gravant els teus rituals a les fenedures internes per recordar-les per sempre. Impregnar-me de tot tu.

miércoles, 29 de agosto de 2012

Esquerdes

Tota existència té esquerdes. A vegades nanomètriques, sovint lo just per a vessar-hi alguna llagrimeta; a vegades gegants, prou per a que hi caigui tot un món quan s'ensopega. A vegades no és qüestió de mida, sinó de permanència. Intuïció que comença a trontollar alguna cosa. S'acosta el moment. A vegades un és prou fort per apartar la sensació, i això fa d'escut, o de superglue, i no deixa que se separi res, ni una cèl·lula del cos. Tot a lloc, la ment volant, l'humor ben amunt. A vegades, només el preveure'n el final, fa que t'hi tiris de cap, et deixes endur pel corrent, és més fàcil, clar, més còmode. Tens l'excusa per queixar-te. És que clar, és que no puc, és que no hi puc fer res, és que, és que... què és? Romans flotant en la tristesa. Veus bombolletes de colors pàl·lids passant molt a prop del cos, però no tens força per gosar tocar-ne una, no fos cas que peti, t'esquitxi i t'impregni de color (pàl·lid, sí, però de color, quan tot  ara és de grisos i negres). Una part de tu necessita aquesta tristesa, recordar-la, matxacar-te, colpejar-te  fins que és tant insuportable que només sents dolor. I el dolor és millor que la tristesa. És més fàcil ubicar-ne la causa, l'origen, la localització. La tristesa, en canvi... és tot i en tot. I tot és massa per segons qui en certs moments. I la tristesa és com el gel. Crack! Provoca esquerdes. El cor palpita a través d'elles, les llàgrimes són rierols humans que pretenen soldar-les passant-hi. I les paraules les travessen com espases i les fan més amples. Peix que es mossega la cua. Ferides més obertes. Sentiments tacats de sang. Avís de bateria baixa. L'única cosa que encara és forta, són els ulls. Prou per baixar les parpelles quan pregunten. Prou per retindre llàgrimes davant altres mirades. Prou per aguantar nits en vetlla preguntant a qui sap qui, qui sap què. Les esquerdes es mengen les respostes, se n'alimenten per créixer. Només parlen els ulls. Els meus, avui, criden als quatre vents.

lunes, 20 de agosto de 2012

Viaje a Bon Temps

Quedamos una tarde cualquiera para tomarnos una 0 positivo. La tuya algo más caliente, eres más tempestiva. Cambiamos mahous por trubloods, dejamos atrás ataduras para vivencias. Más cerca, o más lejos, ya sabes que yo no suelo medir la distancia en km (quizás ya ni siquiera en unidades de tiempo, fíjate, quizás ya solo estructuro mi-nuestra vida en un sistema métrico-emocional puro y duro, tendré que inventarme abreviaturas para ello!! te gusta "amores"? "¿Cuánto hace que no sabes de esa persona?" "uffff pues hará 5 amores, por lo menos!"...). Y así empezamos juntas un camino. Punto de encuentro: tu vórtice, mi vórtice. Pero eso sí, vórtices camino a la luz. Aún tengo tan presente tu mano amiga, dentro de mi capa color naranja, andando a ojos cerrados hacia delante (guardo el rotu naranja como una parte sagrada mía, por cierto).  Siempre adelante. Con mil preguntas (serían solo cientos, pero tú, jodía, siempre le pones interrogación a todo, nuevos planteamientos, nuevas subcapas para explorar, ¿sentimientos o emociones?, ¿pensamientos o recuerdos?, ¿necesidades o miedos?, ¿impuesto o tuyo?, aisssss, jodía, eres buena, francamente buena en eso. Y escuchando mi respuesta habitual Y YO QUÉ SÉ, EVA! jajajajaja y me encanta no saber, porque és cuando me hace entrometerme en mi miniyo. Entonces ya sé qué me espera: ¿Seguro que no lo sabes? ya estamos, otra vez, venga, piensa, siente, calla, siente, observa, siente, siente, siente... Y tú, que siempre estás a -300 amores de mi, me acompañas en mis sentimientos. Es que no me hace falta oirte o leerte. Te quiero, te amo vaya, y ya está. Esta es nuestra historia de amor. Echo de menos lo tangible a veces, pero no a ti. Tú estás. Y si no te encuentro, sé que es porque estás viajando hacia Bon Temps. Caliéntame una TruBlood. Ponte las bragas nena, que este mundo no para!

                                                      PD: Pero felices eh? muy felices :)

martes, 31 de julio de 2012

Regar regals

Hola! Sóc jo. I tu? Qui ets tu? Oh! Ets tu! Mira, té, et vull fer un regal. Agafa-ho. T'agrada? Et regalo la capacitat per a fer-me mal. Goita, l'he embolicat de llum i rialles i guarnit amb un llaç d'amor. Agafa'l, és tot teu, va inclòs al meu cor. I tu? Què em dónes tu? Ah! El teu espai i la teva intimitat. Oh! No ho havies regalat mai a ningú, això deu ser bo. És per mi, només per mi. També ho has embolcat amb papers d'excuses, que amb molta cura retiro per prendre el teu regal. Què maco és estimar-se. Te n'adones? Va passant el temps i això creix! Però, saps què? Crec que ens hauríem de retornar els presents del passat. Per què? Perquè només un té la capacitat per fer-se mal a sí mateix, i no hauria de donar aquesta possibilitat a ningú. Perquè la intimitat és individual, i vull respectar-te-la. No la necessito per estimar-te, ans al contrari. Estimar-nos és deslliurar-nos de tota la resta. Només tu i jo. Regal és regar el nostre amor cada dia un xic, aportar llum, tenir cura de cada fulla nova que neix. Regar els regals que ens fa la vida.

miércoles, 4 de julio de 2012

Virgilet

Virgilet. Ara ja sabem que ets un nen. Caminem junts a tothora, dormim (o ho intentem) plegats. Menges el mateix que jo. Seguim sent un, encara que percebo que cada cop ets una micona més independent. I aniràs sent-ho més, fins que decidiràs que el cau et queda petit i picaràs a les portes de la meva pell. Mentrestant, aquí fora, anem preparant coses materials. Poques, sense pressa. La gent em solia dir que em faria tanta il·lusió comprar-te totes les coses noves i tenir absolutament de tot. No és així, saps, a mi em fas il·lusió tu i només tu. Només em bastaràs tu,  petitó. El meu batmancillo.
A la vida, ja ho veuràs, passa una cosa curiosa. Només que decideixis comprar un cotxe concret, comencen a aparèixer-ne mil per carrer. Ara em passa amb l'embaràs. Només veig que noies/dones embarassades caminant. Totes passegem feixugues, amb una mà al ventre, acaronant-vos, protegint-vos. I totes impregnades d'una llum especial, un somriure a la cara. Rostre d'espera que arribi el moment que truqueu a les portes de la nostra pell.

martes, 19 de junio de 2012

Tu

Em costa trobar el moment per parar i escriure sobre tu. I això que ets la base de la meva vida ara. Tot ho faig pensant en tu i per tu. Et parlo en silenci, no sé ni si ets capaç de sentir-me encara. Però ets part de mi, o jo sóc part de tu, no sé ben bé qui domina. Si sóc jo la teva presonera mentre necessites créixer i formar-te, o ets tu, la meva petita espurna, a qui retinc inconscientment dins el meu ventre. O bé som un, tu i jo. No sé, encara, si seràs un nen o una nena, però ets tu, i ja està. Em val, una nova vida. Fruit de l'amor. Diuen que escoltes el meu batec (jo sento el teu, molt ràpid, però només a les revisions que pertoquen, massa poques, trobo, car se'm fa etern el temps fins la propera). De vegades em recolzo sobre el pit del teu pare, crec que així ens sents als dos. Bateguem per tu ara. T'esperem, pacients, i amb moltes ganes.

lunes, 30 de enero de 2012

El dolor d'un click que mai entendràs...

martes, 10 de enero de 2012

DEP

Un dels dies que m'ha fet reviure conscientment la fragilitat de la vida. Hem intentat reanimar-te mitja hora. He vist com els teus ulls marxaven a poc a poc, com demanaven auxili en silenci. No hem pogut salvar-te. Com el teu cos pesat ha deixat d'obeir a la teva voluntat. I a la voluntat divina? No puc pensar-hi ara. No se'n van les imatges de 3 persones exhaustes de tant i tant intentar-ho. El cos ara ens passa factura, l'esforç ha estat en va. La suor ha donat lloc a la tremolor. Els nervis i la reacció, a una sensació estúpida de no ser res. La hiperactivitat a la impotència. Som efímers. Som res. Som consciència depenent d'un cos. Un cos depenent de tot, excepte de la voluntat. I un cop més, de sobte, una mort m'ha fet sentir-ho tant vívament... Com les persones malmeten el seu temps. Vida, vida... què insignificant em sembla avui aquesta paraula. Quant poc la valorem de vegades. Com juguem amb ella. Quin poc respecte ens tenim. I un cop més, m'adono de la importància de l'amor, que és l'únic que queda. Haver viscut estimant i ser estimat. No dur motxilles, ser fidel al nostre cor. El temps que sigui, tinguem una vida curta, llarga, qui sap... Si no hi ha amor, no té sentit. No haver dit prou vegades un t'estimo, o no haver donat prou petons i abraçades. No haver somrigut més que plorat. Jo avui et ploro, ploro la teva mort perquè no deixa de fer-me sentir petita, petita, en aquest món tan gran, tan gran...

viernes, 30 de diciembre de 2011

Compte enrere

Tu. 2 lletres que he buscat tota una vida. (I jo)
Som. De com 3 lletres justifiquen un equip de per vida.
Amor. 4 lletres que necessitem tota una vida.
Junts. 5 lletres que voldria tota una vida. (El fem)
Néixer. 6 lletres que impliquen tota una vida. (I)
Créixer. 7 lletres que comporten tota una vida. (Poder)
Aprendre. 8 lletres que ens persegueixen tota una vida. (Tot el)
Necessari. 9 lletres per viure tota una vida. (Per obtenir)
Comprensió. 10 lletres per entendre-les tota una vida. (I)
Complicitat. 11 lletres per cuidar tota una vida. (Durant)

Tota una vida, la teva, que justifica la meva.


miércoles, 14 de diciembre de 2011

Qüestió de dols

No sé si sé fer-los. Ja no dic si sé fer-los bé, simplement no sé si els faig. M'encallo en fases. Mai les mateixes, però m'encallo. Ara en una concreta, l'evitació. Em costa creure que s'ha acabat i segueixo intentant frenar el moment. No ha mort res. Només que costa de creure que el què he perdut és la motivació a seguir. Vaig fer un dol anticipat viscut en altres persones. Havia de seguir. Ara, però... I com dir-ho, com portar-ho, com no perdre tot l'embolcall quan ho accepti definitivament... Massa preguntes amb massa dolor. Perquè l'afecte i l'amor segueix. Però sóc conscient que l'etapa ha finalitzat. Potser ja fa temps, però ha estat mantinguda per mirades que em demanen. Potser he d'esperar que torni per si sola. Potser he de donar marge a viure el què toca ara, i més endavant adaptar ambdues coses. Potser les circumstàncies externes ens han portat fins aquí. Potser és qüestió d'involució mentre vosaltres evolucioneu. Potser és al contrari, el pas gegant us va deixar enrera. L'únic cert és que la qüestió és un dol. I un dol comporta dolor.

martes, 15 de noviembre de 2011

Dies

Matins de mantes, rajos d'un tímid sol. Tardes de grocs, taronges i acords. Nits de manyagues, petons i televisió. Dies que corren, teixint records futurs i penjant-los a iCloud. Converses en silenci, mirades que ho entenen tot. Llavis amb gust de brownie, dits de trackpad. Serà que aquest núvol em fa sentir-ho tot a flor de pell, que els sentits se m'aguditzen per moments, que tot és més bell, més important. Que la vida camina trepitjant el camí fermament. Les passes són fortes, el pensament clar, els sentiments apassionats, els ulls brillants, el cor accelerat. Despertant els ulls clucs al teu costat.

jueves, 13 de octubre de 2011

Alessi Vs Ikea

Tant m'és. M'és igual el color, el disseny i la marca. M'és igual, senzillament, perquè ho triem junts. Em resulta indiferent si encaixa o no, perquè ho compartim. En dies com avui, normals, sense objectiu, sense res especial, sento que no puc ser més feliç. I quan ho dic, em sorprens amb un esmorzar de reines. I és que em desperto morta de son i de mal humor, però et veig arreglant-te (i arreglant-me l'ànima) i crec fermament que la felicitat és això. Acompanyats d'ulls amb cua que tant ens fan somriure. Sento que Ikea és una bona opció. Sóc feliç. Quan em mires com jugo amb les bombolles de sabó, escuma suau que llisca entre les meves mans. Escuma com la de les ones del mar, que venen i van. Però mai paren, sempre sempre sempre acaben tornant. Això és el que m'aportes, escuma de vida. Quan pensava en un tu+jo, era precisament aquest dia a dia que estem construint. Quan creia en un nosaltres, era precisament aquest moment. Anar a Ikea com uns més, plens de projectes i d'il·lusió.

miércoles, 5 de octubre de 2011

miércoles, 17 de agosto de 2011

NUMA


lunes, 15 de agosto de 2011

Fa temps vaig escriure sobre tu. Un text ple de ràbia. El vaig guardar a esborranys. Sabia que no havia d'explicar tot el què sé. Avui l'he descartat. Ara les coses canvien. Diuen que te'n vas. Espero de tot cor que et vagi bé. Encara que sigui el teu pla B, desitjo que et faci feliç. Suposo que tard o d'hora havia de ser així. Les situacions amargues no perduren eternament. Algú ha de fer el primer pas. I t'has trobat caminant per decisió d'altres, i això t'ha empès a prendre les teves decisions. M'alegra que ho visquis bé. Com diu una gran amiga, "un gran amor es capaz de atar.... ¡y de soltar!". Espero que a força de temps t'adonis que no és per culpa de terceres persones, que quan una cosa no funciona, no funciona. Que no es pot intentar lligar a tort i a dret per por a estar sols. Que estimar algú vol dir, per sobre de tot, voler que sigui feliç, amb nosaltres o sense, no som qui per decidir les emocions i sentiments d'altri. Que la vida és plena de canvis (escollits o imposats), i no hi ha més que adaptar-se (adaptar-se o morir). Que tot passa per alguna cosa. Que vegis que pots guanyar mil coses i mil persones i mil històries que abans deixaves en un racó per posar només l'energia en una direcció. Viu, experimenta, prova-ho, sigues feliç. Tots tenim dret a provar de ser feliços, sense lligams, sense manipulacions, sense rancúnies. Jo t'ho desitjo de tot cor. Espero que, algun dia, tu també ens ho desitgis.

domingo, 24 de julio de 2011

Winter is Here, Sigur Ros

Curtmetratge

No sé si la llum fou massa intensa. O és que aparegué en un moment inadequat. El cert és que m'agradava l'aura que provocava, com tot es va il·luminar de sobte. Potser era un miratge. Potser em vaig encegar. Però era una llum màgica. Era. I penso en quina gran capacitat la meva per malmetre-ho tot. I per no merèixer és el per què. Perquè la llum mereix llum; la claror, claror. I un cor desfet i una ment a la deriva no segueix cap llum que la dugui a bon port.

martes, 31 de mayo de 2011

Dr.

No és estrany que justament avui em vinguin tot d'imatges teves. Records que perduren, vaguen dins meu, planen sense saber on caure morts. No he escrit aquí per tu, encara. Les lletres dedicades es varen quedar en un calaix en aquell pis de Reus. Ja no són recuperables. A saber què n'hauràs fet. Una part de mi desitja que ho guardis, tal com jo faig amb els teus records. Per a què en dies com avui pugui repenjar-m'hi i girar la cara cap al passat i evitar, així, fer-ho cap al futur. He recordat minuciosament cada racó de la nostra llar. Els mobles, els quadres, les plantes. I tot d'imatges que s'hi impregnaren durant tant temps. La teva olor, els sorolls d'una rutina que tant em va costar aconseguir. Migdiades al sofà, amb el Nuc al costat, escoltant com tocaves la guitarra. Jo et mirava i era incapaç d'imaginar-me un món sense tu. Però hi és. El món va seguir. Diferent de com me'l pensava. La bombolla que em vas crear per protegir-me, perquè m'estimaves, no va parar-me dels cops de la realitat. Segueixo sense encaixar en aquest món. Però ja no hi ets per dirigir-me. Els camins són solitaris. Així ha de ser. Així ho vull. Així ho crec. De vegades et busco pel món virtual i puc deduir com estàs i on pares. Em consola veure que has tirat endavant. Recordo els teus pares. Les converses. Els plats i les cortines. No sé per què, però de tant en tant necessito fer un repàs mental de tot. No em valen les fotos ni els vídeos. Només em plauen els records. Encara enyoro les nostres "xarraditas", allò tan nostre que mai ningú sabrà. Suposo que si avui ha estat un dia d'aquests on ets tan present, és perquè necessitaria tant una d'aquestes converses teves, la teva visió tan pragmàtica, centrada i lògica. Penso molt en vosaltres. Molt. I en com enfrontaríeu les coses que jo ara visc, què n'opinaríeu, què me'n diríeu. Una família ben peculiar, la vostra. Però amb els valors més arrelats que he vist mai. En la distància, encara us admiro.

jueves, 5 de mayo de 2011

Clau de Sol

La música al carrer incita a la ment. Ritme de rock. Olor de ball. Ensums de rialles. La llum. El sol. Nostàlgia.

martes, 3 de mayo de 2011

JNHF

Cap dels dos volia córrer. El camí, de sobte, es feia curt i els semàfors massa verds. Ell la mirava de reüll. Ella no sabia si mirar o si tancar els ulls. Els obria. S'observava reflectits als vidres per on passaven. Una imatge massa tendra. Tancava els ulls i deixava que les mans parlessin. Volia memoritzar les abraçades. Gravar-les no a la memòria, sinó al cos. Que les seves mans poguessin recórrer la forma del seu tors a l'aire per sempre. Els obria i assaboria la sal que li deixava cada llàgrima empesa per l'aire. Els tancava i sentia amb força els batecs d'aquell home. Els obria i mirava enlaire, buscant aquells cartells de pisos que ja no llogarien d'il·lusió. Els tancava i per uns instants se li passava pel cap que si en aquell moment tinguessin un ensurt, un accident, ningú hauria dit que aquells braços acariciant-se eren un comiat. Que aquell amor damunt l'asfalt era ple de dolor. Els obre. Maleïts pensaments que venen i van. Li mira les mans brunes que tant l'han desitjat. Massa manyagues quedaran pendents. Molts besos per fer. Carícies a l'aire, recordant cada racó de la seva pell. Els tanca i recorda tots i cada instant que l'ha fet emocionar. Cada sorpresa, cada mirada, cada pas. Totes les vegades que s'han estimat. I venen mil imatges. I vestits, miralls, fotografies, cançons, converses... Tot. TOT. I recorda quan ella li feu veure que aquell instant dins del cotxe, tot anant on fos, escoltant una cançó qualsevol, raigs de sol entre el trànsit de Barcelona, ella li va dir que aquell moment seria dels importants, dels que es recorden per tota la vida. Els obre, l'abraça amb força i desitja que ell també ho recordi.
I es queda amb les ganes de dir-li que està segura que ell també ha pensat que el cel plorava per ells, enèsima coincidència la d'aquest pensament.

sábado, 30 de abril de 2011

martes, 19 de abril de 2011

viernes, 1 de abril de 2011

Cache

jueves, 10 de marzo de 2011

NUC




Com tu, sense ser humà, has penetrat tan dins de mi. Tu que no parles, com pots entendre a cada instant què necessito.
Tu, que amb un simple gest de cua alegres a qui et rodeja. Tu, que només amb una mirada captes la perfecció que pot arribar a tenir cada ésser.
A tu, que no t'importa qui i què som, sols et mous per un mar d'emocions, tan gran i tan immens... i tot i així m'ensenyes a no perdre'm en ell.
Tu, que esperant de la vida en tens prou amb una carícia, dónes lliçons d'amor incondicional.
Tu, videta meva, ets part de mi.
I perquè tu ets part de mi, i jo sóc part de tu, recorrerem aquest camí, el viatjarem junts.
I arribarà el dia que no ens tindrem al costat, però, no crec que en notem la diferència, perquè tu m'has ensenyat que no hi ha móns que puguin separar-nos. Sé que seràs aquí; saps que seré allà. I això només fa que t'estimi més i més i més.
La teva força és la meva.
La teva por és la meva.
El teu aprenentatge és el meu.
En el temps, en l'espai, sempre junts seguirem.

martes, 22 de febrero de 2011

Riss

No hi ha paraules...

domingo, 13 de febrero de 2011

BisBis

Canviant d'idees... :)

lunes, 24 de enero de 2011

1 any... ja.... només...

Avui fa un any, en aquesta precisa hora, un cotxe estava estacionat on no devia.
Avui fa un any dues persones parlaven del què no havien.
Avui fa un any les decisions flotaven a l’aire sense saber on dipositar-se.
Avui fa un any no podia imaginar que avui estaria escrivint això.
Avui fa un any tenia l’ànima dividida entre seny i il·lusió.
Avui fa un any t’estimava tant; l’estimava tant... Avui fa un any...
I 365 dies no són suficients per enfrontar que avui fa un any potser em vaig equivocar.