Etiquetas

miércoles, 30 de junio de 2010

Qui ets?

La Vita è Bella, Nicola Piovani

martes, 29 de junio de 2010

Powerless, Nelly Furtado

La princesa que volia coses boniques

Hi havia una vegada una princesa que volia coses boniques. Es llevava cada matí per lluitar per un món millor. No hi havia princesa més fidel als seus principis. Massa sovint, la vida li posava situacions dignes d'enginyeria. Però ella era princesa innata i seguia i seguia i seguia endavant.
Era una d'aquelles persones que sempre trobava la força necessària d'on fos. Que davant de qualsevol adversitat, somreia al món i hi plantava cara.
D'aquelles princeses que no es creuen princeses. D'aquelles dones que cultiven l'amistat a base de petits detalls i de temps; que no es deixen conèixer, tal vegada, de bon principi; d'aquelles que s'assaboreixen a poquet a poquet. Que no són conscients de l'admiració que causen, de la candor que emanen.
Però la princesa estava trista, i volia coses boniques...
Saps què, princesa? Mira't al mirall, i veuràs la cosa més bonica que hi ha! Perquè no ets bonica, ets PRECIOSA.
I heus ací un gat adoptat, un gos una miqueta esbojarrat i una gosseta en acollida, i aquest conte, Sílvia, s'ha acabat :)

Dear Mr President, Pink

Hilaritat a BCN

La sensació que el món gira sobre un eix fix sota meu, essent una estàtua que observa el moviment rotacional de l'univers. Tot es mou. Ja m'ho vaticinaven, ja... Les persones caminen sense rumb amb les mirades perdudes. S'asseuen unes davant les altres com autèntiques desconegudes que són. No hi ha espai entre les seves vides. Xivarri constant. Aquesta bullícia d'una ciutat que no dorm mai. Moviment difícilment sadollable. Intent fracassat de trobar algú que ho entengui des de la mateixa perspectiva. Cercant en la visió de cada persona que m'encreuo una complicitat fugissera. Es respira l'estrès global, el cansament col·lectiu. Complicat no deixar-se endur pel corrent. T'hi volen arrossegar. Les arrels, emperò, brollen a sacsejades. Tocar de peus a terra (terra que es mou cada X minuts pel submón de passadissos, corredisses i trens que hi circulen). Llum artificial durant 24 hores al dia. Mil colors, mil aromes, flaires urbanites, mil persones. Mescles racials i culturals. On són els valors? Només consumisme. Ordre pretensiós. Servei de rodalies. On és la humanitat? On és l'humanisme? On quedem cadascun de nosaltres? Som lemmings en aquesta societat?

lunes, 28 de junio de 2010

sábado, 26 de junio de 2010

viernes, 25 de junio de 2010

jueves, 24 de junio de 2010

VITALICE: Locas Group

¿Por qué nos llaman raras cuando quieren decir locas?

No recuerdo cómo ni cuándo empezó, pero empezó. No nos importó la edad, la procedencia, los gustos, porque, ante todo, había respeto. Hicimos las noches tan nuestras que merecimos un grupo. Con o sin “liderezgas” :P

Nos contamos mil y una historias, compartimos recuerdos, sueños, ilusiones y tristezas. Hablamos de madres y de hijos, de perros y de humanos, de viajes y de sexo. Tenemos el mayor repertorio de insultos posibles, los cuales nos auto-aplicamos, no por masoquismo, sino para ridiculizar la imperturbabilidad de la vida.

No sé cómo lo hacéis para ser y estar siempre, siempre, SIEMPRE!! Ya no bastan cuatro frases, nos alcanzan más vivencias. Experiencias. Lo sabemos todo y nos alegramos de ello, sin pedir perdón ni permisos, no hace falta dar las gracias, nos queremos. Quizá no os lo digo tan a menudo como merecéis.

¡Mandando un abrazo a Madrid y a Llinars del Vallès!

Locas o raras, con o sin botox, con o sin puntos y vestidos rojos, con o sin alegrías, con o sin filosofías, con o sin gracia: OS QUIERO.

miércoles, 23 de junio de 2010

R-P-L

La ciutat ha canviat. Són pocs mesos els que han passat, però l'ambient és diferent. Els carrers em semblen més amples, més nets, més vius. El cel més blau. Han posat més rotondes, botigues noves. Els arbres són gegantins. És diferent. Se'm fa estrany voltar la ja no meva ciutat. Sabia que em costaria. A mesura que m'acostava, amb el campanar al fons, la respiració s'ha tornat més ràpida. Més quantitat d'aire però menys oxigen. Poca fluïdesa per a pair-ho. La gent. Fins i tot la gent sembla que em miri diferent. Serien coneguts? No ho recordo. Ja és igual. Al que he vingut... Hi resten amistats, bones amistats. L'augment de la distància no ha minvat la relació, ans al contrari. Poc temps per poder compartir, això sí. Impossible coordinar un dia per veure-us a tots/es.
M'he atrevit a venir. Enfilo el passeig i el bloc em resulta massa familiar. Que estrany no treure'm les claus de la bossa de mà! He d'esperar. L'olor de l'edifici... A la bústia hi falta un nom. Marxo. No puc permetre que em reconegui, encara que segurament m'ha olorat. Espero que li agradin les pilotetes i que li facin el servei en aquesta revetlla de Sant Joan.

martes, 22 de junio de 2010

Ctrl + Alt + Supr

Finalitza una etapa.
De cop tot són nervis i il·lusions oblidades.
Tornem a empaquetar la vida, projectes guardats en capses.
Som-hi!!!!!!

lunes, 21 de junio de 2010

domingo, 20 de junio de 2010

Bizarre Love Triangle, Frente

What I miss about you, Katie Melua

Arxiu.rar

Ell. Es creu diferent dels altres i en el fons és igual que tots. Va de rar per la vida i no s'adona que és igual de rar que la resta, per tant, passa a ser comú.
Em diverteix preveure'n les reaccions. El fa totalment impersonal. Irònic... De segur que ell també ho fa...
És indiferent el nom i la direcció de l'acte, és la mateixa reacció de la majoria. Acció de multituds.
M'agrada observar-ne les petjades, veure el camí que agafa. Tal com anar al cinema d'espectador. Sense crispetes ni foscor. Podria dir-se'n "voyerisme sociològic".
No ho faig per entendre-ho. Sé que no puc ni dec.
Ell. Sap que ho faig, sempre l'he seguit de ben a prop. Potser li reconforta sentir-se observat, estudiat. Podria dir-se'n "exhibicionisme sociològic".
No cal negar l'evidència. Tu i jo ho sabem. Ens agrada saber l'un de l'altre, però ens ho compliquem.

viernes, 18 de junio de 2010

California Blue, Roy Orbison

Stop crying your heart out, Oasis

Lightning Crashes, Live

Corro sota la pluja, Anna Roig i l'Ombre de ton chien

Somnis, Albert Pla

Something in the way, Nirvana

Crystalised, The XX

Abandon Ship, Lianne Hall


http://liannehall.bandcamp.com/track/abandon-ship

¿Pa q preguntas?

M'han preguntat per què solem recordar, de persones que han passat per la nostra vida, bàsicament els bons records, obviant disputes, rancúnies, bregues o batusses. Mmmmmmm....
És que la part negativa ocupa més espai i ens sobra? Com gosem tancar-la dins de la caixa forta? On ho arxiva el nostre cervell? I el nostre cor? Tenim la capacitat de desintegrar-ho? Disposem de paperera de reciclatge? I per què no decidim recuperar-ho? És el que ens fa humans als humans? Oblidat=Perdonat? (eterna qüestió). Ens entestem a convèncer-nos que allò ja no ens importa? Es pot superar el mal, d'acord. Però, i el record del dolor? La memòria és física, s'impregna a la pell, al plexe solar, al cor. Les emocions que ens transmet el record les podem situar al cos, ens són gairebé palpables. No sé on queda tot això. Però, de totes formes, m'agrada no saber-ho.

(Mala pregunta m'has anat a fer, Eva!!! Ara en tinc mil més per qüestionar-me. Gràcies jejeje)

El valor de la X

Sí, sí, sí... Tots tenim un preu. Per a alguns és un valor econòmic/laboral (a tant l'hora, per exemple). Per d'altres, un preu moral o fins i tot un preu temporal (no a tothom dediquem el mateix temps, ja sigui positivament o negativa). Tots tenim algú a qui "costa" trobar, tenir, quedar-hi...
Inconscientment ens el posem nosaltres. Col·loquem barreres i obstacles a qui no ens interessa tenir a prop. És un preu, sí, per tal de conservar el nostre espai vital, els nostres secrets, la nostra intimitat.
Ens endinsem a la societat sense preveure-ho. Paguem un preu per entretenir-nos, paguem per saber, per atènyer titulacions patètiques... És un preu imposat. El preu d'una llar, el veïnat. El preu d'un sou, hores i desgast. El preu d'hipoteques o lloguers per tenir el nostre espai. El preu d'alguna amistat, sovint massa alt. Paguem cotxes, bitllets, a taxistes, per canviar d'espai. Paguem drogues (permeses o no) per suportar (la vida, aquella persona, aquella reunió, aquella celebració...)
Em pregunto... i jo, quantes Moritz valc? :P

jueves, 17 de junio de 2010

Rum Ruuuum

Engega motors. Davant seu, la carretera. No sap on anirà, ni li preocupa. La qüestió és no quedar-se. Ulleres de sol, no fos cas que l'astre li jugui una mala passada. Si s'enlluernés massa potser hauria de donar mitja volta. No. Ha de seguir.
Li agrada conduir. És per la sensació d'avançar, de deixar enrere, a velocitat constant, tot el que fa un no-res li abastava la vista.
Ressegueix amb la mirada les línies blanques que pretenen endolcir l'asfalt gris.
Gris. El seu color. Somriu; s'adona que li agrada més el gris adornat d'aquestes serps immòbils de color de sal bruta. El gris destaca més ara que a banda i banda té mars de verds i grocs i blaus.
No ha de canviar la marxa, sembla que el vehicle ja sap on ha d'anar.
Mira pel retrovisor. Es meravella de la sensació de veure com el món es mou del revés si aixeca la mirada cap al mirallet rectangular. En canvi, dos centímetres al costat, el món es mou endavant. Per uns instants gaudeix del luxe de la juguesca. Només li cal moure els ulls. Dos centímetres a la dreta; dos a l'esquerra. El món endavant; endarrere. El què deixa; el què busca. Curiós que el passat i el futur, dins del cotxe, distin només dos centímetres...
Abaixa les finestres. Li agrada que el vent li despentini els cabells. No li cal treure la mà com en aquella publicitat per a fruir del trajecte. En té prou sabent que ha engegat motors. Bon viatge.

martes, 15 de junio de 2010

Jo...

No és el mateix ser fort que tenir el caràcter fort.
Em quedo amb el primer.
No és el mateix tenir por que ésser un poruc.
Escullo poder ser-ho esporàdicament.
Potser de vegades tenim la mala tendència a mirar la vida d'altri. Comparem, és inevitable (però... moral? real? si la realitat és la percepció individual aquí i ara...).
Busquem els defectes, cerquem matisos per tal de no sentir-nos-hi identificats. O sí.
Que fàcil resulta la crítica i que amè és jutjar!
Pequem de manca d'empatia.
I alhora busquem-volem rodejar-nos d'aquells que ens aporten allò que ens falta. D'aquí l'enganxament interpersonal. Omplen els nostres buits. O potser ens hi repengem només per comoditat, per rutina, per por a veure més enllà.
Sí, caiem una i altra vegada a la trampa, més sovint del que ens pensem.
Alimentem la bombolla que ens protegeix, ja ens va bé. Un feedback irreal.
Però alguna cosa, molt endins, ens diu que això no està bé. És quan sorgeixen els dubtes. Ni amb, ni sense. Què és el que volem? Què és el que NO volem? Per què resulta tan fàcil autoenganyar-nos?
Un flaix, potser una mirada, o un nom, una olor, o un record sobtat... un nanosegon ens recorda a mode de mestre invisible la realitat.
Re/emprendre l'aprenentatge, ja, és cosa de cadascú.
I no, no és el mateix. Jo trio ser forta, i poder permetre'm tenir por de tant en tant.

Sempre hi haurà qui et robi un trocet de cor...




DEVA

Avui

Hi ha dies que cansa estar bé. La il·lusió pesa tones. El cos no ho suporta. Les paraules ressonen més fort, tomben dins del cap. Copegen al crani. La falta de costum, segurament...
No sé si m'hi acostumaré. "Estar bé", m'ho repeteixo interiorment. Puc fer-ho.
Però sempre hi ha dies, moments, que tot costa molt.
El futur, de sobte, és costerut. L'ascenció es transforma. El pendent adopta una forma més (massa) aguda. Canvien els angles, canvien les distàncies.
La proporció esdevé infinita. La perspectiva de la vida em resulta acientífica.
Voldria tornar a les petiteses de les coses. Però requereix, en dies com avui, un esforç que no m'és tangible.
Què es pot fer, en aquests dies? Què fas tu, deixar passar el temps? No hi ha botó ESC. No assoleixo pitjar la pausa. No encerto la solució.
Només se m'ocorre escriure-ho...

Per a tu, enuig

Qui et creus que ets? No ets el nostre centre, ni tant sols en formes part.
Involucrada... Ho sents?
Enganyada... No ho veus?
Falsedat! Imatge de mentides, fons i formes encorbades, entortolligades d'egos gegants.
Em pertorbes. Em molestes. Em repugnes. Màscara de bondat...
Escup les teves paraules, les teves rialles. Enverina'ns del teu posat. És una rivalitat absurda. Des del començament ho vaig notar.
Ara penso que les decisions potser no van ser errades. T'ho/Li ho havia de demostrar.
Allibera'l. No t'adones de la presó que has creat?
Em provoques odi. I no penso deixar que treguis el pitjor de mi. Així que posaré la distància fingida (tranquil·la, tu no t'amoïnis, ni ho notaràs) per tal de poder-te perdonar.
Sota una pluja de marbre, llàgrimes de maragda, contempla mig d'amagat el jardí que tant havia somniat. Vora de l'arbust, entre maduixes fresques i vermelles, s'alça el vell tronc d'un roure mil·lenari. Allà baix comença a perfilar-se una sanefa daurada, que amb la seva brillantor il·lumina tot el que es troba al paradís. L'aigua guanya camí a la terra humida. Les cascades xiuxiuegen rumors que han escoltat a les muntanyes i ara les porten vora de la mar.
Ha arribat l'alba i la vida comença a esclatar.
Els ocells entonen, les cabres salten, els peixos llisquen, els homes maten. Això és la vida, o això és la mort?

Per què?

Perquè em moc, perquè existeixo, perquè jo també tinc coses per dir. Perquè vaig néixer, perquè et parlo, perquè penso i reacciono, perquè algun dia moriré.
Perquè vull una vida millor, vull la pau eterna, perquè la vida és dura, perquè ells ho han viscut i jo no seré menys. Perquè tu ja m'entens.
Perquè visc, perquè ploro, perquè el veig i m'enamoro.
Perquè tinc amics, i també enemics, perquè sóc persona, sóc humana.
Perquè m'equivoco. Perquè rectifico, perquè vull aspirar a més. Perquè tu ja m'has entès.
Perquè et sento, perquè t'escolto, perquè et miro, perquè t'estimo. Perquè somnio el més enllà.
Perquè tu sempre m'entendràs.

CRS

La luna me espía, fiera. La noche me sigue. No hay nadie por esta calle, la oscura y larga calle. Y no puedo andar. No tengo fuerzas para levantarme de este dichoso suelo mojado. Y tú no estás. Te grito en un mundo perdido. Silencio, sólo silencio. Tú te has ido. Querías viajar a las estrellas para escapar de la luna. Y yo me quedé aquí. Esa noche.... Llovía. Ahora también llueve. Las gotas frías que llora el cielo se deslizan sobre tu cuerpo helado. Y yo no puedo hacer nada por evitarlo. Estás llorando. Pero estás muerto. Me miras fijamente. Tiemblo. Porque esos ojos se me clavan en todo el cuerpo. Ya no puedes acariciarme. No debes. Siento haberte matado. ¡No! No lo siento. Yo no siento nada, no tengo corazón, te lo di a ti. Ahora un vacío punzante ocupa su lugar. No hay sentimientos. Pero te quiero, y quisiera abrirte los ojos con mis dedos. Durmiendo en tu coche... ¿ahora dónde estás? Ahora que te necesito...
Vulnerable. Así eres tú. Vulnerable. Así soy yo. No hay camino. El fin está llegando. Ya has dejado de llorar. Ahora sólo sonríes. Sonríes porque han venido a buscarme. Dentro de pocos segundos me iré. Y nos encontraremos en la otra vida.
¿Quieres escapar? Corro detrás de ti.
Me tienes atrapada como la sabia araña encarcela a sus presas en las frágiles y delicadas telarañas que te impiden seguir adelante.
Pero tu sigues corriendo. No te cansas. Y cuando me paro yo, detienes la noche por un momento y te vuelves hacia mí. Me das la mano. Estás helado. Y al cogerla con la mía, ardiente de sed, se deshace al momento. Y tú con ella.
Como un minúsculo trocito de hielo en un océano de fuego, así te he fundido yo.
Nunca he llegado tan alto con alguien a mi lado. Escalo las mentiras. Un simple centímetro de roca y ¡zaaaaas! a la mierda todo.
Por fin, la muerte... Me viste de negro y absorbe toda mi sangre.
Tumbada en el suelo, ahora eres tú quién me mira mientras lloro.
¡Basta! Siempre ríes. Menos cuando me ves llegar. Es llegar y perderte. Y tú siempre ríes. Pero tus ojos no me engañan. Tu mirada es triste. Lo intuyo. Todo lo intuyo, pero dejo que ocurra...
Es el curso de la vida. ¿Escrito? Quizás...
Se van las sombras. Y con ellas la muerte. Y también la ilusión. Y los sueños.
Ella... Ella sigue ahí. Ha estado espiando nuestro juego desde el principio. Y nosotros abriendo la puta puerta para que nos viera mejor... Ella...
¡No! ¡He dicho basta! Eso es, así me gusta... paz. Paz interior. Aunque ella siga ahí. No quieres cerrar la puerta. No quieres quedarte sin aire que respirar. Quieres ver sus ojos mirándonos. No aguanto más. ¡Ciérrala! Y así quedarán nuestros cuerpos desnudos al amanecer.
Recorrerán nuestras huellas. Pero no nos encontrarán.
Tan sólo hallarán un libro escrito por mí. Y se harán sus versiones sobre lo qué pasó.
Basta de batallas. Por fin habré ganado la guerra, aunque nadie me llore.

Ja no pots noure'm

És avui que t'hi esforces i em resultes gens interessant.
Ni les gràcies d'altres èpoques romanen al seu lloc.
Quan tot s'encamina, passes a ser només una nimietat (la meva nimietat).
Ara sí, partim. Puc començar.
Arracono la importància per donar-te pas enlloc.
Averaré l'esperança personal que em pertany.
A tu, ja no et queda espai en aquest cos físic i mental.
L'esglai ja no té la teva olor, ni els meus dits acaronen el teu dors.
I és en aquest precís instant que assaboreixo la meva individualitat.
Egoistament m'has ensenyat la manca d'egoisme.
Covardament m'has demostrat la meva fortalesa.
Vola, troba't, desofega't... però lluny d'aquí.

Natural

Escolto.
El soroll de dues fulles airejant.
La remor d'una aranya telant.
Miro.
L'aire que arrossega aroma de mar.
El cantar d'un vell cactus assolellat.
Oloro.
El perfum de gota d'aigua,
un roser recent regat.
Penso.
Que la vida es mou. Natural.
El seu alè, l'aire que pentina els meus cabells.
El seu batec, onades que mai paren i em mullen la cara; formós saler.
Sento.
Omplo el cos de sol i llunes.
Camino.
Vull notar la terra als peus.
L'escalfor de roques sàvies, històries vàries, d'un bosc d'estels.
Flotar, flotar... al infinito.
Volar, volar... mi espíritu.
No sentir.
Estar sola, sentirse sola, querer estar sola.
Ser, solamente, consciente de existir.
Existencia de mí.
La naturaleza de la mente, única, pura, enmedio de todo y de todos.
Esquivando corrientes de aire, bailando entre sombras.
Capa de cristal, muro de actitudes, para no entrar, no sufrir.
Palabras que revisten este cuerpo.
Palabras que abrigan este corazón.
Que ara riu amb un riure com qui es venja.
Que ara riu amb un riure de llavis tancats.
Era un somriure en va...

Qüestió de temporalitat

Encara som avui, i encara falta molt per ser demà, quan em preguntaré a mi mateixa, quant encara ha passat, quant encara faltarà, quan encara tindré temps per pensar en l'encara del passat.
Quan encara no ha passat l'encara d'avui, i no ha arribat l'encara de demà.
Perquè et trobo massa a faltar... Com al pas del temps, com a l'encara del demà, tan llunyà, com a l'encara del demà, que encara no ha arribat i ja el trobo a faltar.