Etiquetas

lunes, 26 de julio de 2010

domingo, 25 de julio de 2010

viernes, 23 de julio de 2010

jueves, 22 de julio de 2010

Segur, Newton?

Digues, pou de la força, on ets ara que et necessito? Com buscar-te, com trobar-te? S'està esgotant, ho sento, necessito robar-te'n per seguir. El miratge s'esvaeix, ja en noto els primers símptomes. Ha calgut res per abatre-ho tot. I per què ara? Joder, ara no és moment. Mostra't. Deixa'm que te'n prengui una miqueta, només una mica, fins que tot torni a la normalitat. Per què una miserable guspira pot fer tant mal? S'enderroca tota la feina feta i no aconsegueixo filar. Tot s'estimba. M'ensorro. Tinc la massa, però em falta l'acceleració.
Amaga'm, invisibilitza'm, que no vull estar així ni aquí; ara no.
Sé que no he de deixar que aquestes petiteses m'afectin tant, però quan no es té força per dur a terme allò que hom sap, com fer-ho? L'energia es consumeix al mateix ritme de la cigarreta que xuclo i no em queda força ni per apagar. Senzillament no puc.

lunes, 19 de julio de 2010

domingo, 18 de julio de 2010

Cribratge

Ens defineixen les nostres reaccions davant dels problemes. Des que naixem aprenem a resoldre conflictes de la millor manera que sabem. Una part ens és innata. Si observem dos nens, o fins i tot dos bebès davant d’un mateix problema, veurem diferents mecanismes per afrontar-ho. Amb els anys, les experiències i les respostes dels altres a la nostra reacció, ens van fent emmotllar la nostra personalitat. L’educació que ens inculquen, l’exemple de la família, els patrons que ens envolten, els corrents de les amistats del col•legi i d'altres institucions al llarg de la vida, etc..., ens converteixen en qui i com som. Som el producte de nosaltres i de l’entorn. Una mescla de la que fugim de vegades. Mai acabem l’evolució, és un aprenentatge constant, fins a la fi dels nostres dies. Mai deixem de millorar (espero...), ni d’avançar, vulguem o no.

Posem un exemple qualsevol. Una situació “tensa” amb una altra persona. Possibles reaccions:
1) Quedar-se quiet, no fer-hi res. Temps al temps.
2) Actuar. Donar el pas per intentar solucionar-ho (i per “solucionar-ho”, entenguis cap a bé o acabar-ho del tot, dependrà de l’exemple posat).

Qualsevol de les dues reaccions, a mi, em fa sentir malament. Si em quedo amb la primera, em sento malament perquè vol dir que, o la persona no em mereix l’estima suficient, o que la situació a l’actualitat em supera i necessito més temps, o me n’adono que em fa por la conseqüència d’escollir la segona opció. O perquè realment espero que sigui l’altra persona qui doni el pas (si és q vull que el doni...). I si per ambdues parts esperem la reacció de l’altra eternament, què? Així fins sempre més? Per tant, sigui per la qüestió que sigui que esculli aquesta primera opció, em sento malament, si més no, culpable.
Si em quedo amb la segona, tinc dues possibilitats (cadascuna més o menys probable). Dono el pas, i se soluciona. Perfecte! Però em sento malament perquè, un cop més, he hagut de ser jo qui actuï (si jo no hagués donat el pas, l’altra persona hi hauria fet quelcom? Li era igual que existís aquesta tensió? Se n’havia adonat, almenys, que a mi em resultava incòmoda la situació?). Dono el pas, i la cosa empitjora o no obtinc resposta. Ja hi tornem a ser. Fracàs. No cal explicar què, doncs.

I així és com funciona el cribratge de la vida. Anem descartant o afegint a mesura que la balança pesa més d’un costat. L’organigrama infinit que anem construint dia a dia.

(A tots i totes qui heu estat, o seguiu estant, o estareu al meu organigrama, GRÀCIES! Sóc qui sóc i sóc com sóc, en gran part, perquè formeu part de la meva existència, i això, és d’agrair.)

viernes, 16 de julio de 2010

(0)

M'agrada la teva espontaneïtat i naturalitat.
Tota aquesta facilitat em sorprèn.
No imagines com t'agraeixo les coses simples.

:)

martes, 13 de julio de 2010

domingo, 11 de julio de 2010

viernes, 9 de julio de 2010

La rutina imantada

Tot passant els minuts i les hores, mirant el rellotge que altre cop està al canell on li pertoca, pensant en quant tardarem a trobar l’estabilitat. Hem de repetir una i altra vegada rutines per tal d’ obtenir-ho. La normalitat quotidiana s’encarregarà d’avisar-nos que l’objectiu que ens hem proposat, s’ha assolit. Serà aquesta rutina qui ens porti a l’estabilitat. I serà aquesta estabilitat qui esdevindrà seguretat. I així podrem repassar el camí recorregut, ple d’encerts i d’errors, segurament, com tot i arreu. Però la meta programada no n’és pas la fi. Tant sols un de tants controls durant el trajecte. Ho farem agosaradament, i tant! Deixant temps àvols enrera. S’hi valen horaris, s’hi valen programacions, s’hi valen quadrícules omplertes de números o lletres, o mapes penjats amb imants a la nevera. Organitzacions mentals per fer el dia a dia més plaent. Marques a una agenda qualsevol, ratlles que esborren llistes acomplertes. S’hi val tot per encarrilar-se. Ho aconseguirem!

domingo, 4 de julio de 2010

Ma^2

“Engull”! No puc... He dit que “engullos”! Val...
Avui sí, comencem de zero. Gràcies per fer-ho possible :)
Tateta! (nonetes, nonetes, miniu cap aquí...)
28-01-2010, la teva!
Quantes fulles de llorer? En poses 4 i en treus 3, veus?
Un dinar dels nostres, què et sembla? Perfecte!
Esquiar, et prometo que hi anirem. Eyne!
No pensis, actua. No actuïs, pensa!
Ai lo Manelet... De Manelets i Sergis el món n’està ple!
La sala Vinçon2! I que bé s’hi està... Obre, que passi airet.
El mail... li enviaré. Que no! Per què no? Perquè no. Doncs guarda’l almenys. D’acord.
Digues-li “t’anlloro”. Si tu ho decideixes, jo et recolzo. Avui vull. Avui no vull. És normal, deixa que passi el temps.
Mira que n’ets de rara! I tu de "cansina"!
I aquest gerro aquí? No. I aquí? Tampoc. Ogggghhhhh mira que ets....!!! Doncs no preguntis!
Has de provar-ho, per molt que jo et trobi a faltar. I jo a tu, no t’ho pots imaginar.
Punxa lo macarró!!!!!!!!!!!!!!!! PESADA!!!!! Que no! Et fotré un clatellot que t’enclastaré a la paret!
Mírala, la lista...
Atacs de riure quan portem pes.
Crema de vinagre de Módena per tot arreu.
Etc, etc, etc...

(Podria citar-ne mil milions. Crec que ningú podria entendre com ens arribem a estimar tu i jo).

sábado, 3 de julio de 2010

Sentiments de paper, Sangtraït

"Taciturnem-nos"

És clar que no n'hem de parlar si no vols! No cal. És millor deixar les coses tal i com estan i no remoure temes massa interns, no fos cas que ens adonéssim de culpes i debilitats nostres, oi? Sí, tens raó, millor deixar-ho estar així i seguir en el món de "jijis-jajas". El temps col·locarà allò que va ser important en algun racó imprecís on no puguem retrobar-ho i remenar-ho fàcilment, fins que algun dels dos decideixi traslladar-ho a l'oblit. Això... s'acosta a una amistat, sense ser-ho per fretura. Però som cívics i correctes perquè així ens han educat. Així que sí, tanquem els temes tabús, i fem d'aquesta relació tan excèntrica una nova manera d'enfocar la vida. Seré aquí als moments efímers que em demanes, si així ho vols. I tu, hi seràs?