Etiquetas

domingo, 18 de julio de 2010

Cribratge

Ens defineixen les nostres reaccions davant dels problemes. Des que naixem aprenem a resoldre conflictes de la millor manera que sabem. Una part ens és innata. Si observem dos nens, o fins i tot dos bebès davant d’un mateix problema, veurem diferents mecanismes per afrontar-ho. Amb els anys, les experiències i les respostes dels altres a la nostra reacció, ens van fent emmotllar la nostra personalitat. L’educació que ens inculquen, l’exemple de la família, els patrons que ens envolten, els corrents de les amistats del col•legi i d'altres institucions al llarg de la vida, etc..., ens converteixen en qui i com som. Som el producte de nosaltres i de l’entorn. Una mescla de la que fugim de vegades. Mai acabem l’evolució, és un aprenentatge constant, fins a la fi dels nostres dies. Mai deixem de millorar (espero...), ni d’avançar, vulguem o no.

Posem un exemple qualsevol. Una situació “tensa” amb una altra persona. Possibles reaccions:
1) Quedar-se quiet, no fer-hi res. Temps al temps.
2) Actuar. Donar el pas per intentar solucionar-ho (i per “solucionar-ho”, entenguis cap a bé o acabar-ho del tot, dependrà de l’exemple posat).

Qualsevol de les dues reaccions, a mi, em fa sentir malament. Si em quedo amb la primera, em sento malament perquè vol dir que, o la persona no em mereix l’estima suficient, o que la situació a l’actualitat em supera i necessito més temps, o me n’adono que em fa por la conseqüència d’escollir la segona opció. O perquè realment espero que sigui l’altra persona qui doni el pas (si és q vull que el doni...). I si per ambdues parts esperem la reacció de l’altra eternament, què? Així fins sempre més? Per tant, sigui per la qüestió que sigui que esculli aquesta primera opció, em sento malament, si més no, culpable.
Si em quedo amb la segona, tinc dues possibilitats (cadascuna més o menys probable). Dono el pas, i se soluciona. Perfecte! Però em sento malament perquè, un cop més, he hagut de ser jo qui actuï (si jo no hagués donat el pas, l’altra persona hi hauria fet quelcom? Li era igual que existís aquesta tensió? Se n’havia adonat, almenys, que a mi em resultava incòmoda la situació?). Dono el pas, i la cosa empitjora o no obtinc resposta. Ja hi tornem a ser. Fracàs. No cal explicar què, doncs.

I així és com funciona el cribratge de la vida. Anem descartant o afegint a mesura que la balança pesa més d’un costat. L’organigrama infinit que anem construint dia a dia.

(A tots i totes qui heu estat, o seguiu estant, o estareu al meu organigrama, GRÀCIES! Sóc qui sóc i sóc com sóc, en gran part, perquè formeu part de la meva existència, i això, és d’agrair.)

2 comentarios:

  1. I tu de la nostra, guapissima. La familia Trapp, t'estimem molt!!!

    ResponderEliminar