Etiquetas

lunes, 20 de septiembre de 2010

domingo, 19 de septiembre de 2010

Pastanaga, ous i cafè

Saint Of Me, Rollings Stones

Free

Hauria de ser així:

Lliure. Autosuficiència. Només quan un té llibertat total per decidir, sense pressions ni manipulacions, és aleshores quan es pot arribar a ser feliç.
La felicitat no ens la donen els altres. La felicitat és quelcom molt intern, molt personal. Lliure d'influències. Nada entre els sentiments i les emocions. Sura en els alters egos, perquè no els pertany a ells, sinó a cadascun de nosaltres. Ens fa respirar tranquil·lament, ens omple de pau, un oxigen més pur, més eficient. Ens renova. Ha de ser així.

Punt i a part

Per mi no és una guerra on qui guanya obté un trofeu. No hi jugaré. No senyor. Continuo pensant que la vida ja és prou complicada, així que facilitem-nos les coses, si et plau. Me n'aparto, tot el terreny per tu. Però a canvi no m'espiïs ni em controlis. No violis la meva intimitat. No em jutgis, no ets ningú per a fer-ho. No t'incloguis a la meva llista d'enemistats. Ignora'm, oblida'm. Punt i a part.

lunes, 13 de septiembre de 2010

Talking to Ralph

La crítica hauria de ser constructiva i autoaplicable. No es pot anar pel món vituperant el mateix que un fa. Som miralls; n’hi ha que només veuen als altres. Reflectir-s’hi els hi és impossible, si més no, complicat. Bla bla bla, em cansa sentir queixar-se a la gent una i altra vegada del que són i fan ells mateixos. Darwin s’equivocava, la selecció natural està fallant. Però no s’hi pot fer res... El procés és massa intern per a donar-hi una mica de llum, així que només queda acceptar-ho. La gent, la gran majoria, són així. Per sort sempre hi ha aquell percentatge que val la pena, i per al qual callem, aguantem, transigim, ens resignem a la resta.
I per l’estima que em mereix el meu petit percentatge, ho vomito aquí i només aquí, al bloc.

domingo, 12 de septiembre de 2010

sábado, 4 de septiembre de 2010

%

No sé per què m'entesto tant a aplicar-te la imatge que un dia em vaig fer de tu. Espero, absurdament, que siguis d'una forma que no ets. No hi ha manera d'entendre-ho.
No ets tu, sóc jo que faig de tu erròniament. T'he creat, i el més sorprenent és que et crec! La meva ment ho veu, el meu cos i el meu cor no. Passo per una divisió corporal complicada, puc traçar-ne la línia divisòria. Dels ulls amunt sé com ets. Dels ulls avall sé com et sento. Com no barrejar-ho? La teva persona rebota dins meu com en un partit de tennis, ràpid, esmaixant. Per què sento com no ets? Per què no ets com jo et sento? M'alimento d'un tu irreal i, això, no crec que em pugui ser bo.