Etiquetas

domingo, 7 de noviembre de 2010

about me

Paper i bolígraf a la mà i deixar que tot surti. Res més. Quan tot ve alhora al cap és quan em poso a escriure. Per a que no em col·lapsin les idees. Per invertir la corba que ara creix. Treure coses, que no s'acumulin dins meu. Quan s'apilen és quan fan mal. Escriure-ho per veure-ho (i sentir-ho) amb perspectiva. Ser per uns instants més objectiva. Valorar. Sóc així. I m'agrada ser així. Com sóc? No ho sé, però sóc aquesta en aquest moment. Amb les meves fortaleses i les meves debilitats (o hauria de dir potencials insuficientment desenvolupats...). M'agrada ser forta, m'agrada ser dèbil. Sóc qui tira sempre endavant i la que s'enfonsa a cada passa. Sóc l'optimista i riallera de mena, sóc la pessimista i ploranera i, fins i tot, de vegades puc ser la realista. I també real. Sóc real. Com tot el què penso i tot el què sento. Sóc canviant. M'agrada no encasellar-me, m'agrada saber que puc evolucionar. Mirar endarrere i veure els canvis, i saber que mantinc la meva part essencial. Pensar que sí, pensar que no. I no tenir por dels meus canvis d'opinió (sempre raonats, sovint justificats). M'agrada ser la ràpida, m'agrada quan puc retrocedir. Sóc qui sempre em poso a prova. Sóc qui vull estar sola, qui necessito sempre algú. Sóc la que mira sempre al futur i la que em quedo fascinada i clavada al passat. Sóc exasperant. Malhumorada i antisocial per la majoria, la imatge que potser vull donar. Amiga, molt amiga de qui estimo. La resta no m'és igual. La que odia amb força, la que és capaç de perdonar. La que per dins tot ho engegaria, però canalitza i no ho vol demostrar. Aquesta sóc jo. Feta per estar sola, creada per a compartir. Tan bipolar, tan única, tan jo. La que tot ho esbotza, transparentment. Que no m'agrades? Me n'aparto. Jutjo sense voler jutjar. Sóc així, per lo bo i per lo dolent. La que es posa histèrica i s'atabala per tot. La que es serena en un moment. La que supera les coses a passes gegants. La que recula i no se n'amaga. La que segurament es menteix inconscientment. A la que li agrada no cuidar-se. La que busca motius a tort i a dret. La que sempre vol canviar tots els seus perquès. Avui sóc així, i així ho escric. Demà qui ho sap.......

viernes, 5 de noviembre de 2010

...ahhhh...

Camina apressadament, no vol arribar tard, malgrat no haver quedat a cap hora concreta amb ningú. És una sensació interna, d’estar el més aviat possible amb ell mateix. S’ha mudat i s’ha posat perfum de cap de setmana. És una olor més penetrant que l’habitual. Quan arribi s’asseurà còmodament i es desfarà el nus de la corbata. Sospirarà. Ho ha decidit, farà un sospir llarg i profund. I en acabat hi pensarà. Però primer ha d’arribar així que alleugera el pas, gairebé es podria dir que corre. Pot accelerar i alhora decidir si n’hi haurà prou en afluixar-se el nus, o se la traurà... No, la deixarà posada. Així de ben segur li reconfortarà més, podrà assaborir-ne la semi-llibertat. Si se la tragués de seguida oblidaria que fins feia un moment la peça l’abraçava massa fort. En canvi, si la hi deixa, podrà gaudir de l’alleujament del pes al coll. Els peus s’entrebanquen cada quatre o cinc passes, no ha estat mai massa coordinat, físicament parlant. De vegades creu que té una alteració del seu esquema corporal i aquest li juga males passades, especialment quan ell té pressa. Quelcom digne d’estudi. Però ara no és moment d’ofuscar-se pel seu desordre rítmic. Ha d’arribar, ha de sospirar i hi ha de pensar. Necessita pensar-hi. I per a fer-ho necessita crear l’entorn perfecte, silenciós, amb olor de perfum de cap de setmana. Ja és a punt d’arribar. Clau a la mà, no cal perdre temps. És un gest mecànic assolit a base de pràctica. Obre la porta. S’atura. Una vibració dins la butxaca del darrera l’atura. El treu a poc a poc. Intueix que és ella i no vol que sigui veritat. Doncs sí. És ella. El nom a la pantalla no enganya. Gira cua. Haurà de posposar el sospir i la cavil·lada per un altre dia. Ella el reclama.