Etiquetas

viernes, 5 de noviembre de 2010

...ahhhh...

Camina apressadament, no vol arribar tard, malgrat no haver quedat a cap hora concreta amb ningú. És una sensació interna, d’estar el més aviat possible amb ell mateix. S’ha mudat i s’ha posat perfum de cap de setmana. És una olor més penetrant que l’habitual. Quan arribi s’asseurà còmodament i es desfarà el nus de la corbata. Sospirarà. Ho ha decidit, farà un sospir llarg i profund. I en acabat hi pensarà. Però primer ha d’arribar així que alleugera el pas, gairebé es podria dir que corre. Pot accelerar i alhora decidir si n’hi haurà prou en afluixar-se el nus, o se la traurà... No, la deixarà posada. Així de ben segur li reconfortarà més, podrà assaborir-ne la semi-llibertat. Si se la tragués de seguida oblidaria que fins feia un moment la peça l’abraçava massa fort. En canvi, si la hi deixa, podrà gaudir de l’alleujament del pes al coll. Els peus s’entrebanquen cada quatre o cinc passes, no ha estat mai massa coordinat, físicament parlant. De vegades creu que té una alteració del seu esquema corporal i aquest li juga males passades, especialment quan ell té pressa. Quelcom digne d’estudi. Però ara no és moment d’ofuscar-se pel seu desordre rítmic. Ha d’arribar, ha de sospirar i hi ha de pensar. Necessita pensar-hi. I per a fer-ho necessita crear l’entorn perfecte, silenciós, amb olor de perfum de cap de setmana. Ja és a punt d’arribar. Clau a la mà, no cal perdre temps. És un gest mecànic assolit a base de pràctica. Obre la porta. S’atura. Una vibració dins la butxaca del darrera l’atura. El treu a poc a poc. Intueix que és ella i no vol que sigui veritat. Doncs sí. És ella. El nom a la pantalla no enganya. Gira cua. Haurà de posposar el sospir i la cavil·lada per un altre dia. Ella el reclama.

No hay comentarios:

Publicar un comentario