Etiquetas

lunes, 24 de enero de 2011

1 any... ja.... només...

Avui fa un any, en aquesta precisa hora, un cotxe estava estacionat on no devia.
Avui fa un any dues persones parlaven del què no havien.
Avui fa un any les decisions flotaven a l’aire sense saber on dipositar-se.
Avui fa un any no podia imaginar que avui estaria escrivint això.
Avui fa un any tenia l’ànima dividida entre seny i il·lusió.
Avui fa un any t’estimava tant; l’estimava tant... Avui fa un any...
I 365 dies no són suficients per enfrontar que avui fa un any potser em vaig equivocar.

martes, 18 de enero de 2011

v2

Que llargs se'm fan els dies... Tot just fa una setmana t'estava explicant que em faltaven hores al dia, que no era qüestió de temps temporal, sinó de temps mental. Ara no hi ets i les hores són eternes. Serà que abans basava l'horari en tu, en la teva presència, en una espècie de simbiosi de les nostres vides, i tot, tot, em suposava poc. Ara tot és avorrit. Cada detall per comentar-te em veig obligada a guardar-lo en un raconet de la ment. No puc compartir els projectes. Ni la il·lusió. No veure junts els partits, crec que ha deixat d'interessar-me el futbol si no puc veure'l amb tu. No m'interessa res. Ni ningú. Em falta la confiança que m'has robat. Nul·la. No me'n queda. I segueixo sense acceptar que no et podré ensenyar algun descobriment, o un bloc que he trobat per casualitat. O riure plegats pels formatges farcits que he comprat. O veure damunt la taula, encara, el teu últim regal. No dividir les croquetes ni mesurar la vida amb una app. Com podré viure sense tot això? Encara no em crec que sigui el final. No m'ho crec. Sé que és cert, però no m'ho crec. Sé que és el que ha de ser, però no m'ho crec. Sé que és el que he de voler, però no m'ho crec. No crec res. Confiança nul·la; la que tu m'has robat.

miércoles, 5 de enero de 2011