Etiquetas

martes, 18 de enero de 2011

v2

Que llargs se'm fan els dies... Tot just fa una setmana t'estava explicant que em faltaven hores al dia, que no era qüestió de temps temporal, sinó de temps mental. Ara no hi ets i les hores són eternes. Serà que abans basava l'horari en tu, en la teva presència, en una espècie de simbiosi de les nostres vides, i tot, tot, em suposava poc. Ara tot és avorrit. Cada detall per comentar-te em veig obligada a guardar-lo en un raconet de la ment. No puc compartir els projectes. Ni la il·lusió. No veure junts els partits, crec que ha deixat d'interessar-me el futbol si no puc veure'l amb tu. No m'interessa res. Ni ningú. Em falta la confiança que m'has robat. Nul·la. No me'n queda. I segueixo sense acceptar que no et podré ensenyar algun descobriment, o un bloc que he trobat per casualitat. O riure plegats pels formatges farcits que he comprat. O veure damunt la taula, encara, el teu últim regal. No dividir les croquetes ni mesurar la vida amb una app. Com podré viure sense tot això? Encara no em crec que sigui el final. No m'ho crec. Sé que és cert, però no m'ho crec. Sé que és el que ha de ser, però no m'ho crec. Sé que és el que he de voler, però no m'ho crec. No crec res. Confiança nul·la; la que tu m'has robat.

2 comentarios:

  1. Un petó i una carícia ... , Arnald i Riss

    ResponderEliminar
  2. És possible que, sense haver-te llegit abans, d'alguna manera estranya, ja t'he respost.

    ResponderEliminar