Etiquetas

martes, 31 de mayo de 2011

Dr.

No és estrany que justament avui em vinguin tot d'imatges teves. Records que perduren, vaguen dins meu, planen sense saber on caure morts. No he escrit aquí per tu, encara. Les lletres dedicades es varen quedar en un calaix en aquell pis de Reus. Ja no són recuperables. A saber què n'hauràs fet. Una part de mi desitja que ho guardis, tal com jo faig amb els teus records. Per a què en dies com avui pugui repenjar-m'hi i girar la cara cap al passat i evitar, així, fer-ho cap al futur. He recordat minuciosament cada racó de la nostra llar. Els mobles, els quadres, les plantes. I tot d'imatges que s'hi impregnaren durant tant temps. La teva olor, els sorolls d'una rutina que tant em va costar aconseguir. Migdiades al sofà, amb el Nuc al costat, escoltant com tocaves la guitarra. Jo et mirava i era incapaç d'imaginar-me un món sense tu. Però hi és. El món va seguir. Diferent de com me'l pensava. La bombolla que em vas crear per protegir-me, perquè m'estimaves, no va parar-me dels cops de la realitat. Segueixo sense encaixar en aquest món. Però ja no hi ets per dirigir-me. Els camins són solitaris. Així ha de ser. Així ho vull. Així ho crec. De vegades et busco pel món virtual i puc deduir com estàs i on pares. Em consola veure que has tirat endavant. Recordo els teus pares. Les converses. Els plats i les cortines. No sé per què, però de tant en tant necessito fer un repàs mental de tot. No em valen les fotos ni els vídeos. Només em plauen els records. Encara enyoro les nostres "xarraditas", allò tan nostre que mai ningú sabrà. Suposo que si avui ha estat un dia d'aquests on ets tan present, és perquè necessitaria tant una d'aquestes converses teves, la teva visió tan pragmàtica, centrada i lògica. Penso molt en vosaltres. Molt. I en com enfrontaríeu les coses que jo ara visc, què n'opinaríeu, què me'n diríeu. Una família ben peculiar, la vostra. Però amb els valors més arrelats que he vist mai. En la distància, encara us admiro.

jueves, 5 de mayo de 2011

Clau de Sol

La música al carrer incita a la ment. Ritme de rock. Olor de ball. Ensums de rialles. La llum. El sol. Nostàlgia.

martes, 3 de mayo de 2011

JNHF

Cap dels dos volia córrer. El camí, de sobte, es feia curt i els semàfors massa verds. Ell la mirava de reüll. Ella no sabia si mirar o si tancar els ulls. Els obria. S'observava reflectits als vidres per on passaven. Una imatge massa tendra. Tancava els ulls i deixava que les mans parlessin. Volia memoritzar les abraçades. Gravar-les no a la memòria, sinó al cos. Que les seves mans poguessin recórrer la forma del seu tors a l'aire per sempre. Els obria i assaboria la sal que li deixava cada llàgrima empesa per l'aire. Els tancava i sentia amb força els batecs d'aquell home. Els obria i mirava enlaire, buscant aquells cartells de pisos que ja no llogarien d'il·lusió. Els tancava i per uns instants se li passava pel cap que si en aquell moment tinguessin un ensurt, un accident, ningú hauria dit que aquells braços acariciant-se eren un comiat. Que aquell amor damunt l'asfalt era ple de dolor. Els obre. Maleïts pensaments que venen i van. Li mira les mans brunes que tant l'han desitjat. Massa manyagues quedaran pendents. Molts besos per fer. Carícies a l'aire, recordant cada racó de la seva pell. Els tanca i recorda tots i cada instant que l'ha fet emocionar. Cada sorpresa, cada mirada, cada pas. Totes les vegades que s'han estimat. I venen mil imatges. I vestits, miralls, fotografies, cançons, converses... Tot. TOT. I recorda quan ella li feu veure que aquell instant dins del cotxe, tot anant on fos, escoltant una cançó qualsevol, raigs de sol entre el trànsit de Barcelona, ella li va dir que aquell moment seria dels importants, dels que es recorden per tota la vida. Els obre, l'abraça amb força i desitja que ell també ho recordi.
I es queda amb les ganes de dir-li que està segura que ell també ha pensat que el cel plorava per ells, enèsima coincidència la d'aquest pensament.