Etiquetas

miércoles, 29 de agosto de 2012

Esquerdes

Tota existència té esquerdes. A vegades nanomètriques, sovint lo just per a vessar-hi alguna llagrimeta; a vegades gegants, prou per a que hi caigui tot un món quan s'ensopega. A vegades no és qüestió de mida, sinó de permanència. Intuïció que comença a trontollar alguna cosa. S'acosta el moment. A vegades un és prou fort per apartar la sensació, i això fa d'escut, o de superglue, i no deixa que se separi res, ni una cèl·lula del cos. Tot a lloc, la ment volant, l'humor ben amunt. A vegades, només el preveure'n el final, fa que t'hi tiris de cap, et deixes endur pel corrent, és més fàcil, clar, més còmode. Tens l'excusa per queixar-te. És que clar, és que no puc, és que no hi puc fer res, és que, és que... què és? Romans flotant en la tristesa. Veus bombolletes de colors pàl·lids passant molt a prop del cos, però no tens força per gosar tocar-ne una, no fos cas que peti, t'esquitxi i t'impregni de color (pàl·lid, sí, però de color, quan tot  ara és de grisos i negres). Una part de tu necessita aquesta tristesa, recordar-la, matxacar-te, colpejar-te  fins que és tant insuportable que només sents dolor. I el dolor és millor que la tristesa. És més fàcil ubicar-ne la causa, l'origen, la localització. La tristesa, en canvi... és tot i en tot. I tot és massa per segons qui en certs moments. I la tristesa és com el gel. Crack! Provoca esquerdes. El cor palpita a través d'elles, les llàgrimes són rierols humans que pretenen soldar-les passant-hi. I les paraules les travessen com espases i les fan més amples. Peix que es mossega la cua. Ferides més obertes. Sentiments tacats de sang. Avís de bateria baixa. L'única cosa que encara és forta, són els ulls. Prou per baixar les parpelles quan pregunten. Prou per retindre llàgrimes davant altres mirades. Prou per aguantar nits en vetlla preguntant a qui sap qui, qui sap què. Les esquerdes es mengen les respostes, se n'alimenten per créixer. Només parlen els ulls. Els meus, avui, criden als quatre vents.

lunes, 20 de agosto de 2012

Viaje a Bon Temps

Quedamos una tarde cualquiera para tomarnos una 0 positivo. La tuya algo más caliente, eres más tempestiva. Cambiamos mahous por trubloods, dejamos atrás ataduras para vivencias. Más cerca, o más lejos, ya sabes que yo no suelo medir la distancia en km (quizás ya ni siquiera en unidades de tiempo, fíjate, quizás ya solo estructuro mi-nuestra vida en un sistema métrico-emocional puro y duro, tendré que inventarme abreviaturas para ello!! te gusta "amores"? "¿Cuánto hace que no sabes de esa persona?" "uffff pues hará 5 amores, por lo menos!"...). Y así empezamos juntas un camino. Punto de encuentro: tu vórtice, mi vórtice. Pero eso sí, vórtices camino a la luz. Aún tengo tan presente tu mano amiga, dentro de mi capa color naranja, andando a ojos cerrados hacia delante (guardo el rotu naranja como una parte sagrada mía, por cierto).  Siempre adelante. Con mil preguntas (serían solo cientos, pero tú, jodía, siempre le pones interrogación a todo, nuevos planteamientos, nuevas subcapas para explorar, ¿sentimientos o emociones?, ¿pensamientos o recuerdos?, ¿necesidades o miedos?, ¿impuesto o tuyo?, aisssss, jodía, eres buena, francamente buena en eso. Y escuchando mi respuesta habitual Y YO QUÉ SÉ, EVA! jajajajaja y me encanta no saber, porque és cuando me hace entrometerme en mi miniyo. Entonces ya sé qué me espera: ¿Seguro que no lo sabes? ya estamos, otra vez, venga, piensa, siente, calla, siente, observa, siente, siente, siente... Y tú, que siempre estás a -300 amores de mi, me acompañas en mis sentimientos. Es que no me hace falta oirte o leerte. Te quiero, te amo vaya, y ya está. Esta es nuestra historia de amor. Echo de menos lo tangible a veces, pero no a ti. Tú estás. Y si no te encuentro, sé que es porque estás viajando hacia Bon Temps. Caliéntame una TruBlood. Ponte las bragas nena, que este mundo no para!

                                                      PD: Pero felices eh? muy felices :)