Etiquetas

miércoles, 29 de agosto de 2012

Esquerdes

Tota existència té esquerdes. A vegades nanomètriques, sovint lo just per a vessar-hi alguna llagrimeta; a vegades gegants, prou per a que hi caigui tot un món quan s'ensopega. A vegades no és qüestió de mida, sinó de permanència. Intuïció que comença a trontollar alguna cosa. S'acosta el moment. A vegades un és prou fort per apartar la sensació, i això fa d'escut, o de superglue, i no deixa que se separi res, ni una cèl·lula del cos. Tot a lloc, la ment volant, l'humor ben amunt. A vegades, només el preveure'n el final, fa que t'hi tiris de cap, et deixes endur pel corrent, és més fàcil, clar, més còmode. Tens l'excusa per queixar-te. És que clar, és que no puc, és que no hi puc fer res, és que, és que... què és? Romans flotant en la tristesa. Veus bombolletes de colors pàl·lids passant molt a prop del cos, però no tens força per gosar tocar-ne una, no fos cas que peti, t'esquitxi i t'impregni de color (pàl·lid, sí, però de color, quan tot  ara és de grisos i negres). Una part de tu necessita aquesta tristesa, recordar-la, matxacar-te, colpejar-te  fins que és tant insuportable que només sents dolor. I el dolor és millor que la tristesa. És més fàcil ubicar-ne la causa, l'origen, la localització. La tristesa, en canvi... és tot i en tot. I tot és massa per segons qui en certs moments. I la tristesa és com el gel. Crack! Provoca esquerdes. El cor palpita a través d'elles, les llàgrimes són rierols humans que pretenen soldar-les passant-hi. I les paraules les travessen com espases i les fan més amples. Peix que es mossega la cua. Ferides més obertes. Sentiments tacats de sang. Avís de bateria baixa. L'única cosa que encara és forta, són els ulls. Prou per baixar les parpelles quan pregunten. Prou per retindre llàgrimes davant altres mirades. Prou per aguantar nits en vetlla preguntant a qui sap qui, qui sap què. Les esquerdes es mengen les respostes, se n'alimenten per créixer. Només parlen els ulls. Els meus, avui, criden als quatre vents.

1 comentario: