Etiquetas

jueves, 11 de mayo de 2017

Boshi

I te’n vas anar donant-me una lliçó de per vida.
Vas arribar de casualitat. El dia abans deia d’adoptar un gat, i l’endemà, apareixeu 4 cadellets al jardí. A dos els va recollir la mare. Un va morir. Vas quedar tu, només tu. En aquell moment vaig pensar fins i tot en senyals. Ràpid i corrent vam informar-nos i vam començar operació salvar-te. Eres tan petitó... uns 10 dies va dir la veterinària. No volies menjar, ni amb biberó, ni amb xeringa, ni amb el Kitten easy feeder. Només volies escalfor, la meva en concret. Vam estar 5 dies junts, a tothora. Dins el teu gorret de llana. Cridaves i ronronejaves amb força, malgrat tot. M’esperançaves veient-te lluitar malgrat neulir-te. 5 dies exclusivament per a tu, calculant el temps a mil·lilitres de llet, curant ullets i estimulant-te, emulant-te una mare. No tenies nom, em feia por posar-te’n. Però finalment ho vaig entendre. Tu no havies de morir sol, de fred, esperant la teva mare que no tornava. Volies morir sent algú, sent estimat. I ho vas ser Boshi. Vam posar-te aquest nom, que vol dir gorret de llana, el teu cau, al meu pit. Vas cridar-me, no et valien botelles d’aigua calenta, tu només volies estar amb mi, escoltant el meu cor, preocupat per tu, perquè portava tot el dia sabent el final. I així va ser, vas acurrucar-te i te’n vas anar, així, sense fer soroll, descobrint-me de nou les fiblades de dolor intens, les llàgrimes més viscerals, la decadència de l’esforç. Ja no t'imaginaria més enfilant-te per cortines, ni pensaria en com ho faríem amb la terrassa. No es tractava d’un futur, es tractava del present. El poc present que vas tenir, vas ser molt estimat, petitó. Gràcies per creuar-te al meu camí.



No hay comentarios:

Publicar un comentario